Tot va tant ràpid que

no he tingut temps d'aturar-me, he passat de llarg
ara no recordo si era un miratge o l'esborronament
causat per la velocitat el que m'ha fet veure-ho
com si fos un fantasma, amb tanta versemblança
com podien tenir els contes que m'explicaven
quan encara no calcava sabates de punta i taló;
i se'm claven les esmolades busques del rellotge
dins el fetge intentant esbrinar quina és la temperatura
de l'hora de la meva mort, sento l'olor de les flors
que s'estan podrint i, dins la bústia, no hi ha missatges
de condol, tan sols propaganda per convèncer-me
que la meva vida ha estat plena i que puc marxar
amb un somriure als llavis, ara morats pel fred
que hem provocat per la nostra manca de ganes
a l'hora d'intentar aturar-nos tan sols un moment.

El joc del Penjat

És com si hi hagués alguna cosa
penjada del sostre entre les teranyines,
plomes ensucrades i sangonoses
entrecuixades de suors i flonges
—flonges com una mala cosa
que diria el cervell en un moment de fretura—
i estes a punt de bolcar-se al capdamunt
de les nostres misèries,
un puré de pèsols liquat amb petroli,
un esperit sang de vedell esquitxant a tort i a dret,
un plet
que algú molt filldeputa ens etzibarà per tota la tzeta
quan estem mirant per les escletxes,
a la gatzoneta en el racó més perdut
de les golfes on desàvem el tricicle,
i si cal,
que no cal, ja us ho dic jo,
foragitarem els penjats trempats dels pensaments
que ens estrenyen l'orgull,
que no em digueu que no,
no jo
ni ell ni la mare que la va parir
a la santa i manta i marfanta
masturbació.

Lloro

(Sí,

tot allò que hi ha,

en la foscor, passes

arrosegant-se, passes

i les gotes de suor,

llindars de portes

que es tanquen,

humitats

en el nas cap cul,

l'arada i els solcs

que dos bous

sabran el seu camí

i les voltes,

revoltes encallades

a la punta de coixí,

milers d'ales,

infinitèssimes ales

fractalitzades,

escabetx d'imatges

en format digital,

munions d'hordes de barbàrie,

diuen,

no hi ha paraigües,

aiguat de femtes,

nit del lloro,

desori de cadenats)

Etcètera

Si us plau si us plau
posis una mica més a la dreta
i agafi la mà dreta amb l'esquerra
i pitgi el boto que té al costat del llum
i giri el cap cap cap cap cap al sostre
i no mengi pastanages sucades a la xocolata
ni es fumi un caliquenyo de pebrots
ni es corri
ni s'escorri
ni cremi les banderes
ni estripi els documents que no signarà mai
ni esbufegi d'aquesta manera
ni decideixi
ni es pari
ni camini
ni pensi bajanades
i estipuli que no ho farà més
que el que no és és és i és més
no sigui xerrameca
ni azteca
i coloqui un paper a l'entrada
i indiqui les possibilitats
i pregi si us plau
pregui per nosaltres
i ara pari que el pare no para i per ara s'acara
i no em miri d'aquesta manera
i esborris
i esborris
i deixi d'existir
si us plau
si li plau
i si no li plau

On són les referències?

Hi ha un antimón
on se'ns moren totes les referències
Oh Déu meu!.

A: El desvari de la raó

CHM

***

on ni jo sóc tu ni tu ets jo
i els noms vaguen perduts
cercant el seu objecte
i rient l'ull parpelleja
satisfet de d'aquesta malifeta
per haver-nos forçat
- a contra raó -
a quedar-nos despullats
deixant de cercar respostes
obligats a escoltar la sang
que ens batega a l'entrecuix.

De conills

M’hauria estimat més que fos un conill
qui em preguntés l’hora,
i no un ésser embotit dins un sac de pell
de cara expressivament
buida d’empatia, 'i per què me’n cal?'
- es pregunta mentre jo caic -
No!, esborra aquesta falsa línia
no es qüestiona res
el segur del terra que trepitja
li fa fer soroll al seu pas
i no s’obre en un forat immens
xuclador d’energia
fet per engolir, violant lleis de la tempesta
corre, corre a aixoplugar-te
que jo sóc a casa i la patata la tens
sobre el teu terrat.
Demà, potser tornarà a ser dilluns
i farem veure que
no ha estat res encara que la cua
del conill estigui
una mica més repelada i sense cargols.

En busca d'inspiració

M'he llevat amb un pensament insistent, diria que gairebé obsessiu, que com la meva pròpia ombra en aquest dia assolellat no ha deixat de perseguir-me ni un instant: he d'escriure un poema eròtic.

L'asserció que m'he fet a mi mateixa m'ha angoixat. On trobaré la inspiració per escriure un poema sense caure en els habituals tòpics i sense utilitzar la munió de paraules gastades que, avui en dia, estem farts d'escoltar? Nua, davant el mirall, mentre intentava avaluar si els meus pits han caigut una mica degut a la força implacable de la gravetat, he mirat de reüll al meu voltant, sospitant que potser en algun lloc recòndit del lavabo hi havia amagada una engruna d'erotisme. No ha estat així.

Decebuda m'he donat la tradicional dutxa matinera fent-me una suau frega sobre els pits que, per sort, he vist que estaven a la mateixa distància del terra que ahir. En acabat, mentre m'escampava la crema hidratant des dels turmells fins a la part alta de les cames, sense oblidar les natges, he pensat que hauria de sortir al carrer en busca d'alguna idea estimulant.

M'he vestit amb un top negre que em deixa el melic a la vista i uns texans, pel meu gust massa arrapats, però que em poso sovint com a venjança ja que al meu ex no li agradaven gens. He anat al bar a esmorzar. He demanat un croissant i un cafè amb llet. Mentre el sucava anava pensant com podia començar un poema d'aquest estil. Una gota de cafè amb llet m'ha regalimat pel llavi i, absorta mirant una parella asseguda a una taula propera, l'he recuperat amb un subtil moviment de llengua. He marxat després de pagar al cambrer el qual m'ha fet dubtar sobre si m'havia pentinat o no, ja que no parava de mirar-me els cabells salvatgement esbullats.

He anat al davant de casa on hi ha un parc pensant que la natura m'inspiraria.

Asseguda en un banc he perdut del tot la paciència quan un grupet de noies, que devien estar en hora d'esbarjo de l'institut, s'han posat a xerrar sobre els nois més atractius de classe mentre menjaven uns xupa-xups que, a la meva època, duien xiclet a dins.

Pensant en la d'anys que fa que no m'agraden els xupa-xups amb xiclet i com m'han passat a encantar els fartons sucats en orxata, he marxat d'allà convençuda que la inspiració que tant buscava la tenia ben aprop.

Coloms i vaques

S'escau que un dia, aquell nen de les veces, que hauria pogut patir més d'un ensurt per l'atac dels coloms dels anys setanta, ja no decideix de fer allò ni allò altre ni tant sols, si s'escau de dir-ho, allò de més enllà. Un èczema profund sobreïx per la crosta de la pell nafrada provocant-li una nàusea perpètua però autocontinguda. Una dona li dóna un tros de pa amb formatge i un pobre nen que no treu cap a res ni és demanat ni els petons mullats que l'acompanyen. Aquell del qual no en sabem res però que es fa sentir en els altaveus de l'imperi potser ha decidit que millor menjar rates que no esgotar els recursos de la mare pàtria. Així s'estipula que tothom porti una bata ratllada i blava i blanca però tothom no hi està d'acord i desencadenen successos imprevisibles. Succeeix que el nen camina cap enrere tot mirant aquella vaca i s'entrebanca però sempre hi ha un esbarzer a punt per l'esgarrinxada. Córrer no serveix de res però un ase sempre et serà útil, mentre no s'estipuli que el revers de la moneda sempre és per la banca. A més, la banca guanya, guanya per damunt dels coloms, de les nafres i el pamformatge i l'imperi i les banderes blaves. S'escau que el nen ha acabat obrint un compte i ja no té por de les vaques. Però encara somia amb ella, cada nit.

Trama

La parella s'entortolliga en un mar de llençols. Dotze coleòpters s'esmunyen pels peus del capçal de la raó. Comptaran crispetes i, ensinistrats de les presses que no saben que tenen en el fons de la medul·la raquítica, visitaran els somnis dels uns als altres. Altres n'hi ha que no s'avorreixen. Però cauen lluny d'on els avions de la companyia finlandesa s'estavellen cada cop que van a dormir. Ai, dormir però no saber que la fresca s'empre s'escola a l'escola dels malsons fantasmagòrics. Caminaren amb una espelma farcida de condons.

Exclama ella, i s'entorpeixen roïns la melsa que es vessa per sota del matalàs en onades d'equacions simultàniament foragitades. En benefici mutu, es diuen i riuen, i fem un punt així de gros. Candela. L'origen de les fal·làcies rau en la similitud de consciències, que no en la identitat. I establir la veritat com a objectiu indesitjable, que si no hi hagués hagut l'agustinisme ens el menjaríem amb patates. La cursa no s'acaba quan ell s'estira al costat i sospira en forma d'alè lletós que potser haurà tacat les cortines.

El caminet de pedres escantellades porta la parella a la desconnexió enfurrunyada. Li fa morros, i es llepa àvidament la frontera entre la clepsa i l'engonal. Cultivaren or i tant de cavar només els produeix la sensació de la incomoditat que no té aturador. Un repàs de la lluminària literal no s'escau, els clama un escorpí sota la llosa. El penya-segat sempre els espera si no saben nedar. Bruts, la salabror esvanirà les petjades que s'endú l'arena enquitranada de pressupòsits. Es donen els dits sense adonar-se'n.

A la part final, com a conclusió de la trama que no conclou, i exclou la virtut, la parella no mandreja sinó que teixeix un tapís de mil estones. La part ranquejant de la part baixa de la parella que et contempla s'encaboria en ordenar els fils. La part remugant de la part alta de la parella s'esmuny enllà de la gresca enduta per la ressaca d'una flegma fertilitzant. La part final no és la resposta a l'estimul inicial de la premissa concloent del discurs compartimentat en paràgrafs que no comporten res més que el desvari.

Exclamació

Ja que no en trauré res de
res m’esmerço en el meu
últim crit: Escolteu! potser
encara dormiu en un jaç
d’avorriment que us estova
la ment fins deixar-vos sense
neguit i ben adormits sobre
l’estora que tant curosament
heu teixit de mentides i més
alabances: ho heu aconseguit?
No. De ben segur que no. I si
em creus mira el cove en el que
et trobes ara mateix mirant una
pantalla de paraules en filera una
rere l’altra fent un dibuix estrany
que mira com s’allarga provant
de fer un signe establert que et
desperti d’aquest món de bella
dorment. Ara he de fer el punt.


Hi ha coses a la vida
a les que ens hem d’enfrontar
tan si com no, en benefici nostre
no ho sé pas. En tot cas no deu valer
la pena pensar que passarem desapercebuts
i ignorar que el, al cap i a la fi, el que de
veritat importa som tots i cadascun de
nosaltres. I no, no hi ha cafè per
tothom. No us ho cregueu pas
les coses mai són
tant simples.

M'han dit que avui és el dia de la dona

No em dóna la gana de dir-me dona. Aquest nom té mala intenció.
Dona/Donar?
Donar= [ pr ind: sing 2 dónes, 3 dóna ] v 1 tr 1 Cedir graciosament, gratuïtament, la possessió o la propietat d'una cosa a algú.
2 tr 1 Cedir una cosa a algú en bescanvi d'una altra.
3 1 tr Procurar a algú (alguna cosa). Aquesta casa li dóna molts diners cada mes.
4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l'abast, d'algú perquè se'n pugui servir.
5 tr 1 [ usat sovint absolutament ] Ésser situat vers un lloc determinat, al qual té entrada, sortida, vista, etc.
8 tr 1 Posar una cosa en mans d'algú perquè la guardi, se n'encarregui, etc.

I no continuo! Hi ha 13 entrades. Ja és mala sort.
La meva frase d'avui: No em vull dir 'dona'

Començo.

No entenc res. Baixo del autobús i no l'entenc. Miro els núvols i no els entenc. Respiro un aire que no entenc. Entendre, quin concepte! De cop veig una dona que porta la pitrera a punt del col·lapse simultani i em provoca un desfici per menjar fartons sucats en orxata .

Això si que ho entenc!

I au, cireres i vinga glaçons!

Diguem que ha començat la temporada dels desvaris.